Quan la mar em parla de vida

Narració finalista del Concurs Narracions Breus del Port de Sitges 2012

“Et deixo un pont d’esperança

i el far antic del nostre demà

perquè servis el nord

en el teu navegar”

Et deixo un pont de mar blava

Miquel Martí i Pol – Lluís Llach

VIDA I: esperança               

Ja sols podia apreciar la seva gran cabellera negra. Amarrat a la popa del vaixell, la seva silueta es perdia, un cop més, en la immensitat de la mar. Jo, ajaguda al vell banc del moll, ja no feia volar aquell drap verdós que m’havia regalat el dia del nostre matrimoni. Després de trenta-dos viatges m’havia cansat d’acomiadar-lo sempre de la mateixa manera. Al cap i a la fi, l’esperança del seu regrés tenia sempre el mateix sabor: agredolç.

A partir d’aquell instant, començava el nostre compte enrere. Faltaven tres mesos i vint-i-set dies perquè la mar ens unís de nou. 

VIDA II: amor

Em vaig enamorar del Víctor just vaig percebre que les seves mans oloraven a sal i que portava el tarannà de les ones impregnat en les pupil·les. M’havia criat amb la brisa mediterrània i amb les sortides de sol més meravelloses que podia remembrar. Aquella cala, situada a l’est de Menorca i privilegiada per ser el primer indret d’Espanya en veure sortir el sol, em marcà profundament els estigmes de la meva vida. 

Cada matí, abans d’esmorzar, baixava al moll amb el meu avi a remullar-nos els peus. Junts observàvem com els llaüts menorquins, de fusta desgastada i tímid timó, es preparaven per iniciar la jornada. Els pescadors posaven amb delicadesa l’esquer als hams, examinaven els seus volantins i  miraven de reüll les galledes buides amb l’anhel de retornar-les repletes de serrans, raors o donzelles. Llavors, partien mar endins deixant el seu rastre escumós.

Un sospir, dues carícies, tres minuts de silenci i quatre paraules:

-  La mar és vida – em repetia sempre el meu avi. 

VIDA III: tempesta i calma          

Vaig obrir la porta de la cuina. Feia un matí sec. Després d’untar amb mantega dues llesques de pa i apagar la cafetera vaig sortir a esmorzar a la terrassa. Les vistes des d’allà, amb el far de Calaburras de fons, eren admirables. Hi havia mar plana. Aquella tranquil·litat m’ajudà a refer-me de la mala nit que havia passat de marejos i vòmits constants. Em vaig acariciar el ventre mentre observava com la línia de l’horitzó es perdia entre el cel i l’aigua.

-  On pares, Víctor? Et necessito al meu costat. T’enyoro tant...

Encara faltaven dos mesos i onze dies perquè la mar ens unís de nou.

El Víctor havia après l’ofici del seu pare des de ben petit. No coneixia altra cosa. Als deu anys s’embarcà per primer cop al vaixell pesquer que la seva família havia adquirit amb gran sacrifici i esforç. Es dedicaven a la pesca de sardines en el litoral mediterrani de la costa d’Andalusia. Amb el temps, va aprendre a estimar l’ofici i a fer de la mar la seva vida. Davant la mort del seu progenitor va decidir agafar les regnes del negoci. No corrien bons temps per a la indústria pesquera. Així i tot, ell lluitaria fins el final per tirar endavant l’empresa parental. El seu caràcter decidit i la ferma convicció en tot el que feia va ser el que m’acabà de captivar d’aquell jove de cames esquifides i braços fibrats. I sense pensar-m’ho massa, vaig marxar a viure amb ell a la casa que tenia arran de mar a Fuengirola.

Una forta punxada a l’estómac em trencà la calma d’aquell matí de tardor. Vaig subjectar-me amb força la panxa. Una bufada d’aire fresc s’aixecà de cop i féu volar els tovallons i les restes de l’esmorzar de sobre la taula. Sense previ avís, la mar embogí. El dia es posà rúfol i el cel amenaçava pluja. Pocs segons calien perquè la mar passés de la més absoluta calma a la més temuda tempesta. I això sempre em feia patir. Mal presagi per als pescadors.  

VIDA IV: vida

Gairebé nou mesos havien passat des de la seva marxa. De cada cop em pesava més el fet de no haver aixecat el nostre drap del color de l’esperança. Asseguda a la vorera de la mar, vaig escriure amb el dit el seu nom a la sorra. Tenia els peus tant o més inflats que els meus ulls, humits en llàgrimes. Vaig acabar d’incorporar-me per tal de tenir tota la part del tronc en remull. La meva pelvis estava a punt de rebentar. Els músculs se’m contreien i el ventre s’encongia. Un sospir, dos crits, tres plors i quatre paraules:

-  La mar és vida – vaig murmurar mentre agafava d’ entre les meves cames aquell diminut cos nu i el treia fora de l’aigua. El primer que vaig poder apreciar sols va ser la seva gran cabellera negra.

El nom del nostre fill, Pere; en honor al Sant dels pescadors. 

VIDA V: mar

La mar  denota esperança, representa amor, transmet calma i declara tempesta. La mar  és vida. Malauradament, la mar s’ha empassat vides – a tots ells el record -  però alhora crea i significa vida.

El Pere nasqué a la mar, sots les aigües que mesos abans s’emportaren el seu pare. Una mar que em retornà una vida i la meva pròpia.

Úrsula

El per què d'aquest títol

El títol del meu bloc, “Full en blanc”, pretén representar el que per a mi significa el fet d’escriure.

Vivim en una societat en la què sembla que les coses s’han de fer per tal d’arribar a un fi. Hem d’estudiar per tal de poder aconseguir un treball, hem de treballar per tal de poder adquirir béns en propietat, hem de fer exercici per tal de mantenir la línea, etc. Pel que, sovint, se’ns oblida el gaudir durant el camí. És com el que ens ve a dir Antonio Machado amb allò de "Caminante, no hay camino, se hace camino al andar".  I és exactament això el que a mi em passa amb l’escriptura. Jo m’aferro a ella pel que m’aporta durant els moments – silenciosos i només meus – en els què estic teclejant. No escric amb cap idea final al cap ni amb cap estructura narrativa prèvia.

M’assec. Manejo el ratolí. I de sobte, ja tinc l’únic que vull: un full en blanc. Un full orfe, verge i net. Un full a l’espera d’embrutar-se de paraules. I mentre l’espai en blanc passa a tenyir-se de negre, em calmo, m’exalto, sospiro, recordo...les paraules m’acaronen.
Ja em sento millor.
Demà, per sort, m’espera un altre full en blanc.

El per què d'aquest bloc

La rutina diària passa per encendre l’ordinador i connectar-me a Internet. Acostumo a mirar sempre les mateixes pàgines. M’informo de l’actualitat, interactuo amb els meus contactes, consulto amb esperança les noves ofertes de feina, obro el correu electrònic, etc. Però alguns dies, després de fer tot això, em pregunto, i ara què? Sembla gairebé impossible fer-se aquesta pregunta davant la infinitat de possibilitats que ofereix la xarxa. Però per a mi no era suficient.

Llavors, vaig començar a donar-li voltes a l’idea de fer-me un bloc. Si més no, de què he de parlar jo, em preguntava. Passat un temps, he entès que la blogsfera m’està brindant un lloc. A partir d’ara i davant tot l’allau d’informació i interacció de la xarxa ja no podré dir : - i ara què? Sinó que a partir d’ara dic: Ara sí! Ara neix el meu bloc. Ara tinc una excusa més per poder escriure.